En cas que hi hagi retribució variable (bonus), la mateixa ha d’estar subjecta a uns paràmetres o cànons que les persones treballadores o els seus representants coneguin, per tal que es pugui valorar després la decisió empresarial en el moment de liquidació del bonus.

Anàlisi de la Sentència de Tribunal Suprem de 2 de febrer de 2021 (Rec. 127/2019)

Resum de el cas analitzat

Es planteja en aquesta Sentència un cas on es va assolir un acord entre l’empresa i la representació legal dels treballadors en relació amb el bonus anual dels treballadors per a l’any 2018.

El referit bonus estava compost per 3 objectius: un feia referència a la qualitat (sent el 25% del total del bonus); un altre objectiu estava relacionat amb el lloc específic de treballador (comportant aquest també un 25% del total), i l’últim era de caràcter financer, lligat als objectius de el grup a nivell europeu, comportant aquest objectiu l’altre 50% del bonus.

No obstant això, no es va informar a la representació legal dels treballadors ni als propis treballadors de l’objectiu financer de el grup a nivell europeu, ja que ni tan sols el representant de l’empresa el coneixia, ja que era, segons l’empresa “una dada empresarial sensible “.

Aquest mateix any es va notificar als treballadors per part de l’empresa que s’havia assolit l’objectiu de qualitat.

Pel que fa a l’objectiu individual s’establia que es liquidaria en funció de l’assoliment dels objectius individuals.

Finalment, respecte a l’objectiu financer, l’empresa va comunicar als treballadors que no s’havia assolit i, per tant, no percebrien el 50% del bonus.

Interposició de demanda de Conflicte col·lectiu

En el present cas es va interposar demanda de conflicte col·lectiu davant l’Audiència Nacional, sol·licitant que es pagués als treballadors afectats el 100% de la retribució variable en concepte de bonus de l’objectiu financer.

La sentència de l’Audiència Nacional va estimar la demanda dels treballadors i va condemnar l’empresa a abonar el 100% de la part del bonus de 2018 corresponent a l’objectiu financer.

L’empresa va interposar recurs de cassació, sent dictada pel Tribunal Suprem la sentència que analitzem.

Què diu el Tribunal Suprem respecte de la retribució variable ?: Necessitat de fixació prèvia dels objectius

Tal com estableix la sentència analitzada, i com ja s’havia establert en altres sentències d’aquest tribunal (entre altres, la STS de 9 de juliol de 2013, Rec. 1219/2012), en cas d’existir una retribució variable, s’han fixar per part de l’empresa tant els objectius com el paràmetre per calcular-los, no podent quedar aquesta part del salari únicament a costa d’una decisió unilateral de l’empresa.

Aquesta necessitat de concreció es dóna precisament perquè, un cop s’hagi determinat el compliment o no dels objectius, es pugui examinar aquesta decisió i veure si és ajustada a dret, així com poder realitzar un control de l’adequació o raonabilitat de la decisió de l’empresa.

A més, tal com estableix la sentència, és irrellevant que en anys anteriors aquesta manca de determinació i fixació dels objectius hagués estat acceptada de forma pacífica pels treballadors, ja que l’obligació d’abonament de l’bonus es manté durant el període de meritació anual , i per tant és exigible per part dels treballadors al no constar pacte en contra.

CONCLUSIÓ

Què passa si no es fixen prèviament els objectius del bonus?

En cas de no fixar-se els objectius, entén el Tribunal Suprem que ens trobaríem davant d’un pacte subjecte a l’exclusiva voluntat d’una de les parts, sent això contrari al que estableix l’art. 1256 de el Codi Civil ( “la validesa i el compliment dels contractes no pot deixar-se a l’arbitri d’un dels contractants”)

En cas de no establir-se amb claredat els objectius, i davant la falta de claredat i desenvolupament posterior dels mateixos, s’ha d’interpretar la clàusula de retribució variable en qüestió de la manera més adequada perquè puguin causar efecte i en contra de qui les va incloure (que, evidentment, és l’empresa).

Per això, el Tribunal Suprem acaba confirmant la sentència de l’Audiència Nacional, que condemnava l’empresa a abonar als treballadors el 100% de la part de l’bonus de 2018 corresponent a l’objectiu financer donada la manca de fixació d’aquests objectius, que estava subjecte a paràmetres que ni els treballadors ni els seus representants legals coneixien, i que no s’havia percebut amb l’única justificació per part de l’empresa que no s’havia complert.