Comentari de la Sentència del Tribunal de Justícia (Sala Quarta) de 13 de desembre de 2018. Torsten Hein contra Albert Holzkamm GmbH & Co

La sentència que comentarem a continuació, amb el número de recurs C-385/17, té per objecte una petició de decisió prejudicial plantejada, d’acord amb l’article 267 del Tractat Funcionament Unió Europea, en matèria d’ordenació del temps de treball i dret a vacances anuals retribuïdes.

LA JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA

L’esmentada sentència dóna resposta a la petició de decisió prejudicial presentada davant el Tribunal de Justícia el 26 de juny de 2017 al context d’un litigi entre el Sr. Torsten Hein i Albert Holzkamm GmbH & Co KG, en relació amb el càlcul de la remuneració per vacances a la qual té dret el Sr. Hein.

Aquesta petició de decisió prejudicial té com a fi principal la interpretació dels preceptes següents:

  • Article 7.1 Directiva 2003/88 / CE del Parlament Europeu i del Consell, de 4 de novembre de 2003, relativa a determinats aspectes de l’ordenació del temps de treball, el qual disposa:

Els Estats membres han d’adoptar les mesures necessàries perquè tots els treballadors disposin d’un període d’almenys quatre setmanes de vacances anuals retribuïdes, de conformitat amb les condicions d’obtenció i concessió establertes en les legislacions i / o pràctiques nacionals.”

– Article 31 Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, que disposa sota el títol “condicions de treball justes i equitatives“, el següent:

       1. Tot treballador té dret a treballar en condicions que respectin la seva salut, seguretat i dignitat.

  1. Tot treballador té dret a la limitació de la durada màxima del treball i a períodes de descans diaris i setmanals, així com a un període de vacances anuals retribuïdes.”

SOBRE EL CAS JUTJAT

La qüestió principal a resoldre pel TJUE en aquesta sentència era determinar si el dret de la Unió Europea s’oposa a la norma convencional alemanya de la construcció, en l’article 8, sobre el dret a vacances i la seva durada, preveia el dret del treballador a gaudir d’unes vacances retribuïdes de 30 dies laborables en cada període anual.

En el present cas, ens trobem al Sr Hein, un treballador que exerceix els seus serveis com “encofrador” per a l’empresa alemanya Albert Holzkamm GmbH & Co KG -des d’ara, Holzkamm-. La dita relació laboral, de la mateixa manera que a l’estat Espanyol, es regeix pel que disposa el Conveni Col·lectiu d’aplicació, en aquest cas, el de la construcció.

Durant l’any natural 2015 el Sr. Hein va patir una reducció del temps de treball per causes empresarials un total de 26 setmanes, és a dir, mig any (52 sem. – 26 sem. = 26 sem.), Entenent únicament les altres 26 setmanes com a període de treball efectiu.

Durant aquest període de reducció del temps de treball per causes empresarials la relació laboral es manté, tot i que el treballador no presta un treball efectiu per a l’empresari.

Així doncs, al llarg de 2015 i 2016 el Sr. Hein va gaudir de 30 dies de vacances, i d’acord amb els articles 11 i 13 de la Llei relativa a les vacances (Dret alemany), la retribució a percebre durant aquests dies de vacances havia de ser en funció del salari mitjà percebut pel treballador en les últimes tretze setmanes prèvies a l’inici de les vacances. Així mateix, disposava que els convenis col·lectius podran establir excepcions a la disposició anterior.

OBJECTE DE DEBAT I RAONAMENT DEL TJUE

L’òrgan jurisdiccional remitent considerar que la jurisprudència del Tribunal de Justícia encara no havia abordat la qüestió prejudicial plantejada i que precisava d’una resposta aclaridora sobre si el Dret de la Unió Europea s’oposava al règim jurídic nacional en el sentit de realitzar un càlcul correcte de la remuneració per vacances tenint en compte les disminucions salarials que, durant el període de referència, es derivaren d’una reducció del temps de treball per causes empresarials.

Ha de examinar-se, en primer lloc, la durada de les vacances anuals mínimes que confereix el dret de la Unió en circumstàncies com les del litigi principal i, en segon lloc, la retribució a què té dret el treballador durant aquestes vacances.

Per abordar la qüestió sobre durada de les vacances anuals mínimes, la finalitat principal és permetre el descans dels treballadors, se cita la sentència de 4 d’octubre de 2018, Dicu, C-12/17, EU: C: 2018: 799, segons la qual un treballador que es trobi en aquesta situació únicament adquireix un dret a vacances anuals retribuïdes, conformement a l’article 7, apartat 1, de la Directiva 2003/88, pels períodes en que hagi realitzat un treball efectiu, de manera que, en virtut d’aquesta disposició, no adquireix dret a vacances pels períodes de reducció del temps de treball per causes empresarials durant els quals no ha prestat aquest treball.

Per això, el Tribunal entén que la Directiva no s’oposa al fet que una normativa nacional o un conveni col·lectiu concedeixin als treballadors un dret a vacances anuals retribuïdes d’una durada superior al que garanteix aquesta mateixa Directiva, amb independència que s’hagi reduït el temps de treball per causes empresarials.

D’altra banda, per determinar la retribució a percebre pel treballador en concepte d’aquestes vacances i donar resposta a la segona qüestió, es fa referència a les sentències 16 de març de 2006, Robinson-Steele i altres, C-131/04 i C-257/04, EU: C: 2006: 177, apartat 50, i de 15 de setembre de 2011, Williams i altres, C-155/10, EU: C: 2011: 588, apartat 19, segons la qual el treballador ha de percebre durant el període de vacances l’equivalent a la seva retribució mitjana ordinària percebuda en períodes de treball efectiu. En aquest aspecte, cal destacar que si bé en principi la retribució de les hores extraordinàries quedaria exclosa d’aquest còmput, si s’hauria d’incloure la seva mitjana en casos en què es tracti d’hores extraordinàries previsibles i habituals de tal manera que hagin adquirit una importància en la retribució total del treballador, en aquest cas si caldria incloure dins de la retribució mitjana ordinària a efectes de fixar la remuneració en vacances.

CONCLUSIONS

En resum, el tribunal de Justícia (Sala Quarta) ha determinat que un treballador té dret a percebre la seva retribució ordinària durant les seves vacances anuals tot i haver patit períodes de reducció del temps de treball per causes empresarials, però, la durada d’aquestes vacances anuals mínimes dependrà del treball efectiu realitzat durant el període de referència (art. 7.1 Directiva 2003/88 / CE), no adquirint aquest dret a vacances pels períodes de reducció del temps de treball per causes empresarials.

Per tant, d’aquesta Sentència extraiem que el temps de treball efectiu incideix en determinar el nombre de dies de vacances meritats, però no afecta la determinació de la retribució salarial en vacances.

Per tant, en el cas enjudiciat, com havia fet treball efectiu durant 26 setmanes, i a les 26 restants que completen l’anualitat no ho havia fet tot i ser per motius empresarials, els dies de vacances meritats durant aquest any van ser en proporció a aquestes 26 setmanes de treball efectiu.

Pel que fa a la retribució durant els períodes de descans per vacances, la retribució a percebre ha de ser equivalent a la mitjana ordinària percebuda pel treballador de forma habitual, i fins i tot en casos en què hi hagi hores extraordinàries considerades previsibles, habituals i importants dins de la remuneració total, també s’ha de computar la seva mitjana en aquesta retribució.

Utilizamos cookies para asegurar que le ofrecemos la mejor experiencia en nuestro sitio web. Si usted continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Ok