Igual que els ciutadans, l’Administració pública també està sotmesa a una normativa i ha de complir uns terminis legals en les seves actuacions. I, en aquest sentit, la Inspecció de Treball no és una excepció. I en aquest sentit és rellevant comentar la Sentència núm. 375/2021, d’11 de febrer, de el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, Sevilla, en què va apreciar la caducitat de l’expedient sancionador al haver superat els terminis legalment previstos, deixant sense efecte la resolució sancionadora.
Antecedents legals
En tot expedient administratiu sancionador, la Inspecció de Treball i de la Seguretat Social (ITSS) ha de respectar la durada màxima legal per a la tramitació de l’expedient. De manera que no pot superar-se el termini màxim legal entre l’inici de les actuacions inspectores i l’acta d’inspecció, així com, tampoc la durada màxima prevista en les interrupcions que pugui patir l’expedient sancionador.
Aquests terminis es troben regulats en els apartats 1 i 4 de l’article 17 de Reial Decret 138/2000, de 4 de febrer pel qual es regula el reglament d’organització i funcionament de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. L’apartat 1 de l’esmentat article preveu que “les actuacions de comprovació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social a un mateix subjecte no es poden dilatar per un temps superior a nou mesos continuats, llevat que la dilació sigui imputable al subjecte a inspecció o a les persones dependents d’aquesta”. Si bé, hi ha excepcions que poden justificar una durada superior, el termini de nou mesos seria el criteri general a seguir per a la durada de l’expedient sancionador.
I, així mateix, l’apartat 4 de el mateix article estableix que “les actuacions de comprovació seguides a un mateix subjecte, una vegada iniciades, no podran interrompre per temps superior a cinc mesos, llevat que la interrupció sigui causada pel subjecte inspeccionat o persones d’ell dependents“.
Anàlisi de la Sentència núm. 375/2021, d’11 de febrer, de l TSJ d’Andalusia
El supòsit de fet és un expedient sancionador iniciat per una presumpta actuació fraudulenta per tal d’obtenir prestacions indegudes o superiors a les que corresponien, basant-se l’article 26.1 de Reial Decret Legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, pel qual es s’aprova el text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social (LISOS). I, com a conseqüència d’això, es va procedir a l’extinció de la prestació o subsidi per atur des del 2014.12.21 i se li va imposar el reintegrament de les quantitats indegudament percebudes.
En concret, la persona havia estat sancionada causa de la qual l’empresa en què havia estat d’alta, des de l’any 2012 no havia tingut cap activitat ni hi havia documentació comptable de la mateixa. Aquesta empresa va cursar la seva baixa a la Seguretat Social el 2014. Des del 2012 no va existir centre de treball ni estructura econòmica i financera que sustentés la realització de cap activitat.
Doncs bé, esgotada la via prèvia, l’actor va presentar demanda que perquè es reconegués la prestació, d’acord amb dos motius:
a) Caducitat de les actuacions inspectores
b) Presumpció d’innocència i no aplicabilitat de la presumpció de veracitat per basar-se en fets no constatats per l’inspector actuant.
La Sentència del Jutjat del Social va desestimar la demanda, de manera que va presentar el Recurs de Suplicació que va donar peu a la Sentència comentada.
El primer dels motius al·legats va ser que entre l’inici de les actuacions inspectores al juliol de 2014 i l’acta de la Inspecció de 7 de juliol de 2016 havien transcorregut més de nou mesos, i que les actuacions de comprovació van estar suspeses durant més de cinc mesos .
La sentència d’instància argumenta que el termini de nou mesos queda exceptuat si les actuacions inspectores són de complexitat i / o hi ha una clara actitud obstruccionista. En el present cas tots dos supòsits es complien. No obstant això, no es va ampliar el termini de comprovació per part de la Inspecció, que s’havia d’haver acordat en resolució contradictòria expressa.
A més a més, tampoc es complia el que disposa l’17.4 del RD 138/2000, segons el qual no es poden interrompre les actuacions per temps superior a cinc mesos, sense que aquesta interrupció hagi estat causada per cap actuació del subjecte a inspecció. Per tant, la superació del termini de cinc mesos va comportar que el Tribunal hauria de apreciar que s’havia produït la caducitat de l’expedient sancionador i, en conseqüència, declarar la nul·litat de l’acta d’infracció. En sentències com la de la Sala del Social del TSJ de Madrid de 23 de febrer de 2018, i de Galícia de 21 de juny de 2018 afirma que “”La perempció o caducitat de l’expedient sancionador es pot produir ja que no només per una durada de les actuacions comprovadores superior a el termini legal de 9 mesos, o del seu prorroga, sinó també per la interrupció d’aquestes actuacions per temps superior a cinc mesos. Supòsit aquest, a més, que la norma estableix sense previsió de cap pròrroga. “
Per tot això, el TSJ d’Andalusia va fallar a favor del treballador i va estimar el primer motiu de recurs, sense necessitat d’entrar a l’anàlisi del segon i va revocar la sentència de Jutjat i va declarar la nul·litat de l’acta d’infracció, per caducitat de les actuacions prèvies de comprovació.
Conclusió
Aquesta sentència constitueix un clar exemple de que tota administració, igual que els ciutadans, està sotmesa a una normativa, i ha de complir uns requisits formals en la tramitació dels expedients. I que les conseqüències d’incomplir aquests requisits tenen conseqüències efectives la validesa d’aquests expedients. I en aquest cas concret, els requisits de procediment administratiu, com és el compliment dels terminis legals, s’han de respectar en tota actuació inspectora, sota risc de nul·litat.
Així doncs, davant d’una acta d’infracció o qualsevol resolució sancionadora, és important a l’hora de impugnar-la, fixar-se tant en la forma com en el fons, ja que com s’ha vist en aquest cas, sense respecte als requisits de forma el fons pot acabar sent un aspecte irrellevant.
En el supòsit de fet analitzat, segurament, si s’haguessin complert les formalitats de l’acta d’infracció, la sanció hagués prosperat. Doncs, existien, a priori, elements suficients perquè el jutge aprecia que l’alta en aquesta empresa era fraudulenta, precisament per tal com no tenia cap activitat, sense centre de treball i sense estructura econòmica ni financera que sustentarà una producció real. Per tant, en aquest cas, la ITSS tenia un fons sòlid per sancionar el treballador que hauria gaudit de prestacions indegudes però, per errors formals en l’elaboració de l’expedient, el TSJ d’Andalusia va determinar la nul·litat de les actuacions i va revocar la sanció proposada.
Abogado especialista en Derecho Laboral y Derecho Empresarial con más de 15 años de experiencia.
